Article de Marc Cabanilles
S'ha acabat l'estiu i comença una tardor que es presenta fosca i freda. I no estic parlant de la gota freda que cada any ens visita ni a la calor inusual que tenim estos dies. Em referisc al fet que l'economia ens ha situat en el lloc que ens correspon, després de quasi trenta anys de somnis, festes i patxuxades. Banquers, especuladors i polítics han estat jugant al Monopoly amb tots nosaltres, fent-nos creure que érem una potència mundial, deixant per darrere a països com França, Itàlia o Regne Unit.
Amb diners d'Europa, que van anar a parar als bancs, constructores i especuladors, es van fer una sèrie d'infraestructures, segurament necessàries, però per a evitar que les formigoneres es pararen, va caldre continuar amb una política boja d'habitatge, destruint costes i paisatges, amb uns preus més propis d'un bingo que d'una societat seriosa i madura.
Quan es va destapar el muntatge a Estats Units, no tardàrem ni un segon a veure'ns arrossegats per un tsunami, que sembla que a tots va agarrar per sorpresa.
Tsunami que ja porta més de dos anys, i que promet una tardor (i també un hivern) d'acomiadaments massius, tancaments d'empreses, falta de crèdit, famílies que perden la casa, i tot, gràcies en part a uns polítics, meitat incapaços, meitat temorosos dels poderosos. Els que governen ara mateix ja no saben què fer, improvisant mesures i fent el que van dir que mai farien. I els que estan en l'oposició, a dos mesos de les eleccions, encara no han dit que volen fer. Ignorem si és perquè tampoc ho saben o perquè tenen por de dir-ho.
Així doncs, aquest país cada vegada més, s'assembla a una nau sense pilots. Sembla que les úniques opcions que ens queden són, o enfonsar-nos si la nau és un vaixell, o estavellar-nos si la nau és un avió. I com a passatgers , o confiem en uns pilots que ja han demostrat la seua submissió total a l'economia, o prenem el comandament i fem el que bonament ens semble, que no serà pitjor que allò que ja s'ha fet.
El més còmode és confiar en els pilots, la qual cosa suposa que en les pròximes eleccions la majoria li done el vot a un PSOE en fallida, on no se sap qui mana o li done el vot a un PP plagat de corruptes i que a més amaga el seu programa electoral.
Prendre el comandament ja no és tan senzill, però almenys ens dóna una oportunitat de canviar la situació i no caure en els errors de sempre que ja veiem on ens han portat. Es pot no votar als de sempre, es pot votar nul i expressar el seu rebuig, es pot no anar a votar i organitzar-se al marge de les burocràcies polítiques. Qualsevol cosa menys esperar, cadascun en la seua casa, al fet que el desastre augmente.
Arribat aquest punt, tinc sana enveja dels creients, perquè almenys ells es poden refugiar en les seues oracions perquè este malson que estem passant, no dure massa.
A uns altres ni açò ens queda.
